LA DUALITAT TRADICIÓ – MODERNITAT A CALLOSA
ESTÀ LA DOLÇAINA PEL CARRER! … SÍ? QUINA FESTA ES HUI?
Resulta impossible separar la dolçaina i el tabalet de les nostres celebracions. Açò és tant així, que si no és un dia de festa i escoltem els sons dels nostres instruments més tradicionals, automàticament fem i pensem com a dia de festa. Tant si es tracta de festes de moros i cristians, de veínatge a alguna partida de terra, de cucanyes, danses de Sant Jaume, devoció a algun santet, etc. Sempre hi trobem la família Boronat, o ara també els del Pinyol, amb la canya al mig dels llavis i bufant de valent. Açò que resulta tan evident, podrìem dir que és el punt de partida del llibre – disc que ens han ofert els membres de la co0lla “El Pinyol” l’any 2006 amb el patrocini de l’Ajuntament.
Portada del llibre
El que era un disc per enregistrar un bon grapat de tonades i cançons tradicionals per a dolçaina s’ha convertit, per obra d’Eliseu Garcia, Ivan Gregori i Jordi Ronda, en un llibre completíssim de dolçaina que porta un disc de la colla el Pinyol. A aquest llibre hi trobem una descripció dels instruments, de tècniques per a fer-los sonar, dels seus principals intèrprets a Callosa i altres llocs…Una autèntica enciclopèdia dedicada a la dolçaina.
Però, a més a més, el contingut del llibre va cap a la festa, que pot ser molt més interessant per a les persones que no toquem la xirimita ni el tabal. Es fa un recorregut històric, molt interessant, a moltes de les festes del nostre poble i al seu lligam amb les tocades de dolçaina. Tan sols per assabentar-nos d’alguns dels detalls de les tradicions festeres ja resulta un llibre de gran interés.
Preguntes, com ara quan varen començar les festes de moros a Callosa, com es ballaven les danses de Sant Jaume antigament, quin tipus d’expressió cultural són els balls moro i cristià, com es revoltejava quan es feia a mà, com és el ball dels nanos, i moltes més, queden contestades d’una manera planera i didàctica.
D'esquerra a dreta: Ivan Gregori, Jordi Ronda i Eliseu Garcia, els tres autors del llibre.
El llibre porta una gran quantitat d’informació, i molt concentrada. No trobem, com a altres llibres d’aquest estil, paràgrafs i paràgrafs de literatura, intentant justificar les afirmacions que es fan. En aquest cas s’exposen les conclusions que els autors han extret de les entrevistes a gent gran i no tan gran, de les consultes a la bibliografia existent sobre els temes tractats, etc. En fi, que per a les persones del carrer, resulta molt entretingut de llegir i “sense brossa”.
Caràtula del disc compacte
A més de tot aquest contingut per a “tot lo món”, hi han afegit uns fulls amb les partitures de les tocades que es fan servir a les diferents ocasions. Tot un encert per tal que els nous dolçainers no perden el temps buscant aquesta o aquella cançoneta! Els que som músics d’altres instruments també podem fer un ullet i passar una bona estona observant-les.
AIXÒ QUE ÉS?
Això és la setmana d’art a Callosa!! El SAC!!
Està clar que la primera edició d’aquesta manifestació artística va deixar moltes preguntes com aquesta sense constestar, i també en va contestar moltíssimes. La complexitat i varietat de les manifestacions anomenades “art” avui dia, resulta un tant desconcertant per a la persona que desconeix la mecànica o la finalitat d’un d’aquestos esdeveniments o creacions.
Comencem pel principi. Afortunadament, comptem a Callosa amb persones amb molta iniciativa, que no pensen les dificultats que es trobaran, menys preuen les enemistats que poden guanyar-se pel fet de fer coses, que estan preparades tècnicament, ben relacionades amb amics “de nivell”; i que per damunt de tot estimen el seu poble. Un d’aquests homes, que podríem dir renaixentistes, és sens dubte Toni Ferri.
Sense cap tradició al poble, sense ajudes externes, amb molta feina i bons amics, el bo de Ferri es trau de la mànega una setmana d’art que deixa bocabadats a una bona part del poble i part de la resta del món. Es va poder veure i participar en exposicions al carrer, als comerços, locals, etc. “performances” i “happenings” als espais públics. Instal·lacions i muntatges de videoart al carrer, i a la Casa de Cultura. Concert a càrrec de l’orquestra de Cambra de l’AAM. Concurs de micropoesia …
No hi havia temps material per acudir a tots els esdeveniments, tan concentrats en una única setmana. Malauradament, ni en 2006 ni 2007 no va haver setmana d’art (¿?). la bona noticia és que aquest 2008 s’ha publicat (amb el suport de l’Ajuntament) un llibre que recull totes les vivències i emocions de la setmana 2005 i un grapat d’articles de personatges rellevants de la cultura valenciana de l’actualitat, com ara Enric Balaguer, catedràtic a la Universitat d’Alacant, columnista periodístic i expert en temes de creació artística.
Es tracta d’una obra molt completa i útil per repensar i tornar a veure moltes de les creacions que es van poder contemplar a Callosa aquella màgica setmana, Més bona notícia encara és la possibilitat que aqust any 2008 (o el proper 2009) es puga celebrar, amb l’ajut de l’Ajuntament del poble, la segona edició de la SAC. No exagero si dic que aquesta iniciativa, si es consolida, pot ser el referent de la imatge del poble més enllà del nespro i l’Algar. Ànim. Segur que hi haurà molta gent disposada a donar una mà.
PER ON DIMONIS ES VA CAP AL FUTUR?
Aquestes dues inciatives materialitzades en llibres ens obrin la porta a unes quantes reflexions al voltant del camí que ens porta a un millor futur. Quan veig un músic tocant una espècie de flauteta i un tabalet i un ballarí fent salts (allò que veiem en imatges del País Basc) o qualsevol altra manifestació tradicional d’altres indrets d’arreu del món, ho analitze d’una manera freda. Vull dir que pot agradar-me, semblar-me molt bonic, creure que és graciós, etc.
Curiosament, quan escolte el so de la dolçaina per celebrar “l’arrancà” de les festes de moros, no pensi si és bonic el qu escolte. El que jo sent (i crec que molta gent també ho viu així) és una emoció molt particular, d’alegria, de festa. Eixa diferència tan substancial es deu a la interiorització del timbre de l’instrument i a la identificació dels sons amb la festa. En definitiva, que estracta dels nostres sons, es tracta de la nostra tradició.
Per una altra banda, l’ús de la dolçaina en altres composicions (grups de pop-rock com Inseminació, o Obrint Pas, intèrprets de música clàssica i de composicions contemporànies com El Ternari, etc) també ens dona un plus d’emoció i identificació amb la música. Tot igual però amb altres instruments, pot ser siga més bonic per a altres persones, però els que hem viscut en aqusta part del món ho trobem més agradós i prop a nosaltres.
La integració de les nostres tradicions i costums dins la creació artística és un factor enriquidor i molt usat a totes les parts del planeta. Sols cal recordar la influència del blues i el soul en la invenció del rock, els resultats tan esplèndids que està donant posar unes gotetes de flamenc a la música de tot tipus. És clar que aquesta és una de les sendes que no cl perdre per arribar a bon lloc.
També cal dir amb rotunditat que la tradició per sí mateixa no pot donar un resultat completament satisfactori. Als exemples d’abans cal recordar que ha hagut una aportació genuïnament nova: si els negres americans no hagueren innovat no coneixeríem el rock. I si Bach no s’hagués arriscat amb una nova formulació de l’afinació dels instruments i de les estructures musicals encara estarien component “motets” i cants simples.
Sembla clar, -almenys per a mi- que la situació ideal és la de fusionar els fonaments de la nostra tradició artística i cultural amb les aportacions més modernes i revolucionàries de l’art actual. Estic segur dels resultats explossius que poden donar-se.
Al mateix temps, per fer ressonar el nom de la nostra Callosa més enllà del pont, cal aportar una sèrie d’esdeveniments que per la seua tradició i modernitat criden l’atenció. Amb la SAC i els llibrs i els discos com els comentats, trobem els elements que ens poden dir qui som i com som, quasi res!
Animem els nostres conciutadans a seguir per la senda, ja iniciada per molts d’ells, de la creació dels continguts.
Animen també els nostres polítics a apostar tant per les associacions i manifestaciosn culturals tradicionals ja consolidades, com per les iniciatives que pretenen obrinr el camp cultural del poble, la comarca i, esperem que molt més enllà.
Els dos llibres comentats en aquest article formen un “tic-tac” perfecte que ens porta a temps futurs. És la senda bona i no s’ha de perdre.
Mario Saval i Ferrando és professor de matemàtiques en l'IES de Callosa d'en Sarrià, ha estat president de l'Associació d'Amics de la Música del poble i actualment és membre de l'orquesta de cambra de la mateixa associació.
Després de dinar (a les 16:00h) es celebrà el ball de les pastoretes a la plaça del Convent, previ a l'ofrena de flors a la Mare de Déu.
La colla el pinyol acabant el passacarrer en el parc de l'Aigüera, 
Enguany vam ser més colles: la colla “La Lligassa” d'Atzeneta, “El Sogall” de Castalla, ” El Tossal” de Sant Vicent i L'Aljub de Bocairent, que l'any passat no van poder assistir. I les colles que ja ens vam veure l'any passat: “L'Arraix” del Campello, “El Nuvolet” de Mutxamel i la colla de “Sant Antoni” d´Alacant.
El guió d´actes va ser el següent:
Abans del passacarrer que hem fet pels carrers del poble, amb costera inclosa (que no li té res que envejar a la del nostre "poador"), ens han convidat a pendre vi de la seua "carabasseta".
