Com s'ha de netejar una dolçaina??

En la plana web www.dolçaina.es hem trobat este interessant vídeo on s'explica amb imatges com s'ha de fer per netejar una xirimita. No hi ha res que no sapiguem però ací teniu una xicoteta però bona explicació...

Article sobre les canyes

Mireu quin article sobre les canyes de la dolçaina tan interessant ha penjat al seu bloc (http://elmondelaxirimita.blogspot.com/) el dolçainer alteà Raimon Galiana. Ací us el reproduisc sencer.

Un escrit de Bessó sobre les canyes

Açò de les canyes sempre és un problema, ho és pels professionals i ho és, sobre tot, pels aficionats. Tota la munió de xirimiters aficionats actuals té un mal coneixement d'això de les canyes producte del desconeixement dels seus mestres. En el fons el que desitgen tots, mestres i aficionats, és comprar una canya i que vaja a la primera. Açò gairebé mai no és possible. En els instruments d'una sola pala quasi ho han aconseguit amb maquinari molt precís i fent-ne de diferents mides que venen numerades. En els instruments de doble pala com el nostre, oboè, corn anglè, fagot, etc. açò no és possible. Les de fagot, que són més grans, normalment es venen fetes i el fagotista se les adoba a la seua manera. Els instrumentistes d'oboè, que són els més nombrosos, ho solucionen de dues maneres, les compren ja muntades en una tudell i se les adoben al seu gust, o compren unes pales ja fetes i rebaixades, se les munten, se les lliguen a un tudell i les acaben i les adoben al seu gust. Alguns, pocs, tenen una maquineta i es fan tot el procés. Pels oboistes venen a les botigues un joc per tot el procés d'adobar-se les canyes: fils de llautó, fil d'encordar, navalla, suport, etc. Però els mestres i sonadors aficionats segueixen encabotats a trobar canyes fetes que vagen a la primera. Açò és pràcticament impossible i el que cal és saber-se adobar les pròpies canyes. Us penge un document de Bessó que no us solucionarà tot el problema, però us ajudarà una mica.Ja podeu pensar que Bessó sap del que parla. (Com sempre açò no és per disminuïts. Ja sabeu que no m'interessen gens ni mica i per altra banda ells ho saben tot, ho han descobert tot, han processat l'ADN de les canyes, coneixen totes les seues varietats i no els cal cap informació de Bessó o meua. A més a més, la seua manera d'embocar i de sonar és d'una altra dimensió i aquestes informacions no són del seu interès)

La canya de la xirimita-dolçaina
La canya o llengüeta és un dels elements mes importants de la xirimita-dolçaina, de fet per molt bo que siga un xirimiter, si toca amb una canya que no funcione correctament o simplement que no siga la seua, no sonarà com podria sonar amb una bona canya o amb la que està acostumat a tocar.

Elecció del constructor
El primer seria l'elecció del constructor de la canya. Hui en dia hi ha uns quants constructors de canyes i, si fan i venen canyes, és evident que hi ha gent que toca amb elles, jo he tocat amb canyes de diferents constructors i amb totes he sonat crec que bé, així que no entraré en l'elecció del constructor, cada u que trie el que tinga mes a mà o el que li funcione millor.

Elecció de la canya
El següent pas seria triar la canya. Cal comprar unes quantes, mullar-les i amb el tudell posat intentar fer-les roncar, açò és, posant la canya en la boca, ficar-la quasi fins al fil, que falten dos o tres mil·límetres per a arribar a tocar amb els llavis el fil i anar bufant sense pressionar els llavis fins aconseguir que produïsca un so així com "rrrrrrr". A produir aquest so l'anomenem roncar la canya, quant mes clar ronque millor serà el seu so al posar-la en la xirimita-dolçaina.
A continuació la provarem amb la xirimita-dolçaina, i comprovarem que sonen les notes, és recomanable comprovar amb l'afinador que les notes estan el més afinades possible. Llavors, si va massa dura, jo recomanaria introduir una “ànima de canya”, que és una cosa semblant a una pua de bandúrria o de guitarra i que es pot comprar en qualsevol botiga d'instruments musicals (la que jo faig servir és per a canyes de fagot), d'aquesta manera podrem vore les dos pales de la canya separades per a anar rebaixant la canya amb una navaixa ben esmolada, rascant, no tallant, i sempre en el sentit des del fil cap a la punta i pels laterals, fins a aconseguir igualar les dos pal·les i llavors tornar a provar-la. Si segueix costant massa fer-la sonar, tornar a rebaixar un poc de cada u dels laterals de cada pala, sempre de la mateixa manera.

Adobar o educar la canya
Una vegada fet tot açò, la canya ja sona, hem aconseguit afinar-la i no ens costa massa fer-la sonar, ara ve el procés d'adobe o educació de la canya. Jo la canya la compare amb un xiquet nounat, si els primers anys rep una bona educació el xiquet serà una persona responsable, formal i respondrà bé en la seua vida, doncs la canya igual, si les primeres setmanes es toca amb atenció, intentant sempre afinar, fent notes llargues, intentant que el so siga potent i net, després la canya respondrà a eixa educació produint un bon so i una afinació acceptable, i si la canya es toca les primeres setmanes de qualsevol manera, sense mirar d'afinar i traure un bon so, eixa canya mai serà una bona canya. Moltes vegades m'ha passat el deixar la meua xirimita-dolçaina a algun alumne o conegut (que sabia jo que tocava la dolçaina, sinó no la deixe) i al provar-la dir-me: “ Home, amb eixa canya també toque jo bé”. Jo no solc ser massa meticulós en l'elecció de la canya, no prove deu o quinze per a quedar-me una, ara això si, en el procés d'educació o adobe de la canya, si que sóc exigent. Cal tindre en compte que en una posició de dits podem fer la nota que és, pujar-la o baixar-la mig to. Si bufem el mínim perquè sone, sense mirar l’afinador, el normal és que estiguem un poc baixos d'afinació, i l'afinació és molt important i més en el procés d’educació de la canya.
És inevitable que al tocar s'oprimisca un poc la canya, açò fa que la canya es tanque un poc, per la qual cosa entre cançó i cançó cal mirar l'obertura de la canya i si s'ha tancat massa, pressionant amb els dits en els laterals (sempre quant mes cap al fil millor) tornar a deixar la canya amb l'obertura ideal per a poder traure-li bon so. Les pales si les mirem per la punta han de tindre una forma arquejada, mai hem de consentir que arriben a estar planes.

La neteja de les canyes
Respecte del manteniment i durabilitat de les canyes vos diré que la neteja és molt important. Si la xirimita-dolçaina no la neteges per dins amb un escovilló o un drapet, al cap de dos o tres mesos té una capa de brutícia semblant al fang, i en la canya passa igual, la pols que hi ha en l'ambient s'apega a la canya per dins i acaba per perdre sonoritat i brillantor, si es neteja tota la canya pel seu interior millor.
Les canyes de doble llengüeta tradicionalment s'han netejat amb una ploma de pardal (de vegades de colom), però hui en dia és menys accessible i poc recomanable. Els oboistes i els dolçainers hem buscat alternatives a la ploma i s'han resolt de diferents maneres (que jo sàpia, igual hi ha d'altres), uns han utilitzat una agulla, introduint-la per la punta de la canya i rascant la junta de les pal·les per dins (jo considere que no és prou), altres la netegen amb una tarja o una carta, i altres vam optar per usar uns bastonets que es venen als estancs per a netejar les pipes de fumar, i els hem usat alguns anys, amb molta cura per que de vegades la canya es trencava i amb el que costa educar la canya que es trenque quan ja va bé és una tragèdia.
Amb el temps i per atzar un dia vaig trobar uns netejadors amb el fil d'aram molt fi i un pèl molt suau i ha sigut la millor solució que he trobat per a la neteja de les canyes. Ho vaig parlar amb alguns professors d'oboè i a ells també els va parèixer ideal per a la seua canya, per la qual cosa vaig decidir traure'l a la venda com els “neteja-canyes de doble llengüeta Bessó”. Es presenta en paquets de 20 bastonets. Jo els he utilitzat uns quants anys i els meus alumnes també, i no hem trencat cap canya a l'usar-los. Ha d'usar-se sempre en mullat, posant la canya i el netejador davall de l'aixeta, introduir-lo amb molta cura per l'orifici del tudell i traure'l amb precaució i subjectant la canya pels laterals com si volguérem obrir la canya o inclús obrint-la un poc perquè la force menys al passar, traguent-lo per la punta de la canya i mai en sentit contrari, cosa que trencaria la canya. Després d'usar-lo s'ha d'estrènyer amb els dits per a llevar el màxim d'aigua possible i guardar-lo, s'ha d'evitar el doblegar-lo per que si se li fan colzes pot trencar la canya. És una operació delicada però no massa arriscada. Jo netege la canya sempre abans d'eixir de casa i així quan arribe a l'actuació o a classe està neta i humida per a tocar.
Respecte de la durabilitat de les canyes vos diré que amb aquest procediment d'adobe, cura i neteja de la canya, a mi em duren anys, fins que un dia per desgràcia, un descuit o mal colp es trenca, i vos puc assegurar que és per a mi una gran desgràcia, per que sempre va millor una canya vella ja educada que una nova per bona que siga.

Article sobre el llibre "Dolçaina i Tabalet. Musica i tradició a Callosa d'en Sarrià" escrit per Mario Saval i Ferrando al llibre de festes 2008

LA DUALITAT TRADICIÓ – MODERNITAT A CALLOSA

ESTÀ LA DOLÇAINA PEL CARRER! … SÍ? QUINA FESTA ES HUI?

Resulta impossible separar la dolçaina i el tabalet de les nostres celebracions. Açò és tant així, que si no és un dia de festa i escoltem els sons dels nostres instruments més tradicionals, automàticament fem i pensem com a dia de festa. Tant si es tracta de festes de moros i cristians, de veínatge a alguna partida de terra, de cucanyes, danses de Sant Jaume, devoció a algun santet, etc. Sempre hi trobem la família Boronat, o ara també els del Pinyol, amb la canya al mig dels llavis i bufant de valent. Açò que resulta tan evident, podrìem dir que és el punt de partida del llibre – disc que ens han ofert els membres de la co0lla “El Pinyol” l’any 2006 amb el patrocini de l’Ajuntament.

Portada del llibre

El que era un disc per enregistrar un bon grapat de tonades i cançons tradicionals per a dolçaina s’ha convertit, per obra d’Eliseu Garcia, Ivan Gregori i Jordi Ronda, en un llibre completíssim de dolçaina que porta un disc de la colla el Pinyol. A aquest llibre hi trobem una descripció dels instruments, de tècniques per a fer-los sonar, dels seus principals intèrprets a Callosa i altres llocs…Una autèntica enciclopèdia dedicada a la dolçaina.

Però, a més a més, el contingut del llibre va cap a la festa, que pot ser molt més interessant per a les persones que no toquem la xirimita ni el tabal. Es fa un recorregut històric, molt interessant, a moltes de les festes del nostre poble i al seu lligam amb les tocades de dolçaina. Tan sols per assabentar-nos d’alguns dels detalls de les tradicions festeres ja resulta un llibre de gran interés.

Preguntes, com ara quan varen començar les festes de moros a Callosa, com es ballaven les danses de Sant Jaume antigament, quin tipus d’expressió cultural són els balls moro i cristià, com es revoltejava quan es feia a mà, com és el ball dels nanos, i moltes més, queden contestades d’una manera planera i didàctica.

D'esquerra a dreta: Ivan Gregori, Jordi Ronda i Eliseu Garcia, els tres autors del llibre.

El llibre porta una gran quantitat d’informació, i molt concentrada. No trobem, com a altres llibres d’aquest estil, paràgrafs i paràgrafs de literatura, intentant justificar les afirmacions que es fan. En aquest cas s’exposen les conclusions que els autors han extret de les entrevistes a gent gran i no tan gran, de les consultes a la bibliografia existent sobre els temes tractats, etc. En fi, que per a les persones del carrer, resulta molt entretingut de llegir i “sense brossa”.

Caràtula del disc compacte

A més de tot aquest contingut per a “tot lo món”, hi han afegit uns fulls amb les partitures de les tocades que es fan servir a les diferents ocasions. Tot un encert per tal que els nous dolçainers no perden el temps buscant aquesta o aquella cançoneta! Els que som músics d’altres instruments també podem fer un ullet i passar una bona estona observant-les.

AIXÒ QUE ÉS?
Això és la setmana d’art a Callosa!! El SAC!!
Està clar que la primera edició d’aquesta manifestació artística va deixar moltes preguntes com aquesta sense constestar, i també en va contestar moltíssimes. La complexitat i varietat de les manifestacions anomenades “art” avui dia, resulta un tant desconcertant per a la persona que desconeix la mecànica o la finalitat d’un d’aquestos esdeveniments o creacions.

Comencem pel principi. Afortunadament, comptem a Callosa amb persones amb molta iniciativa, que no pensen les dificultats que es trobaran, menys preuen les enemistats que poden guanyar-se pel fet de fer coses, que estan preparades tècnicament, ben relacionades amb amics “de nivell”; i que per damunt de tot estimen el seu poble. Un d’aquests homes, que podríem dir renaixentistes, és sens dubte Toni Ferri.

Sense cap tradició al poble, sense ajudes externes, amb molta feina i bons amics, el bo de Ferri es trau de la mànega una setmana d’art que deixa bocabadats a una bona part del poble i part de la resta del món. Es va poder veure i participar en exposicions al carrer, als comerços, locals, etc. “performances” i “happenings” als espais públics. Instal·lacions i muntatges de videoart al carrer, i a la Casa de Cultura. Concert a càrrec de l’orquestra de Cambra de l’AAM. Concurs de micropoesia …

No hi havia temps material per acudir a tots els esdeveniments, tan concentrats en una única setmana. Malauradament, ni en 2006 ni 2007 no va haver setmana d’art (¿?). la bona noticia és que aquest 2008 s’ha publicat (amb el suport de l’Ajuntament) un llibre que recull totes les vivències i emocions de la setmana 2005 i un grapat d’articles de personatges rellevants de la cultura valenciana de l’actualitat, com ara Enric Balaguer, catedràtic a la Universitat d’Alacant, columnista periodístic i expert en temes de creació artística.

Es tracta d’una obra molt completa i útil per repensar i tornar a veure moltes de les creacions que es van poder contemplar a Callosa aquella màgica setmana, Més bona notícia encara és la possibilitat que aqust any 2008 (o el proper 2009) es puga celebrar, amb l’ajut de l’Ajuntament del poble, la segona edició de la SAC. No exagero si dic que aquesta iniciativa, si es consolida, pot ser el referent de la imatge del poble més enllà del nespro i l’Algar. Ànim. Segur que hi haurà molta gent disposada a donar una mà.

PER ON DIMONIS ES VA CAP AL FUTUR?
Aquestes dues inciatives materialitzades en llibres ens obrin la porta a unes quantes reflexions al voltant del camí que ens porta a un millor futur. Quan veig un músic tocant una espècie de flauteta i un tabalet i un ballarí fent salts (allò que veiem en imatges del País Basc) o qualsevol altra manifestació tradicional d’altres indrets d’arreu del món, ho analitze d’una manera freda. Vull dir que pot agradar-me, semblar-me molt bonic, creure que és graciós, etc.

Curiosament, quan escolte el so de la dolçaina per celebrar “l’arrancà” de les festes de moros, no pensi si és bonic el qu escolte. El que jo sent (i crec que molta gent també ho viu així) és una emoció molt particular, d’alegria, de festa. Eixa diferència tan substancial es deu a la interiorització del timbre de l’instrument i a la identificació dels sons amb la festa. En definitiva, que estracta dels nostres sons, es tracta de la nostra tradició.
Per una altra banda, l’ús de la dolçaina en altres composicions (grups de pop-rock com Inseminació, o Obrint Pas, intèrprets de música clàssica i de composicions contemporànies com El Ternari, etc) també ens dona un plus d’emoció i identificació amb la música. Tot igual però amb altres instruments, pot ser siga més bonic per a altres persones, però els que hem viscut en aqusta part del món ho trobem més agradós i prop a nosaltres.

La integració de les nostres tradicions i costums dins la creació artística és un factor enriquidor i molt usat a totes les parts del planeta. Sols cal recordar la influència del blues i el soul en la invenció del rock, els resultats tan esplèndids que està donant posar unes gotetes de flamenc a la música de tot tipus. És clar que aquesta és una de les sendes que no cl perdre per arribar a bon lloc.

També cal dir amb rotunditat que la tradició per sí mateixa no pot donar un resultat completament satisfactori. Als exemples d’abans cal recordar que ha hagut una aportació genuïnament nova: si els negres americans no hagueren innovat no coneixeríem el rock. I si Bach no s’hagués arriscat amb una nova formulació de l’afinació dels instruments i de les estructures musicals encara estarien component “motets” i cants simples.

Sembla clar, -almenys per a mi- que la situació ideal és la de fusionar els fonaments de la nostra tradició artística i cultural amb les aportacions més modernes i revolucionàries de l’art actual. Estic segur dels resultats explossius que poden donar-se.

Al mateix temps, per fer ressonar el nom de la nostra Callosa més enllà del pont, cal aportar una sèrie d’esdeveniments que per la seua tradició i modernitat criden l’atenció. Amb la SAC i els llibrs i els discos com els comentats, trobem els elements que ens poden dir qui som i com som, quasi res!

Animem els nostres conciutadans a seguir per la senda, ja iniciada per molts d’ells, de la creació dels continguts.

Animen també els nostres polítics a apostar tant per les associacions i manifestaciosn culturals tradicionals ja consolidades, com per les iniciatives que pretenen obrinr el camp cultural del poble, la comarca i, esperem que molt més enllà.

Els dos llibres comentats en aquest article formen un “tic-tac” perfecte que ens porta a temps futurs. És la senda bona i no s’ha de perdre.

Mario Saval i Ferrando és professor de matemàtiques en l'IES de Callosa d'en Sarrià, ha estat president de l'Associació d'Amics de la Música del poble i actualment és membre de l'orquesta de cambra de la mateixa associació.