Ací teniu unes fotos que ens ha cedit A. Gregori.
Ací teniu als capitans cristians del 2011: Mabel Guardiola i Vicent Tasa. Una novetat d'enguany ha estat els canvis en l'arrancà que ha fet la "família Boronat" o part d'ella.
Com és habitual també hem tocat en les entrades mora, cristiana i infantil acompanyant a les pastoretes, i hem comptat amb la col·laboració d'alguns membres de la colla el Terròs de Petrer. Ací teniu algunes fotos que amablement ens ha cedit el nostre company Jaume Gregori.
També vam participar en el boato de la Capitania Cristiana de la Filà Cavallers del Cid. Vam tocar "la rosa i el drac" i "Cavallers del Cid-Filibusters". Per als capitans, vingué la colla del Terròs per a interpretar la peça composada expressament per a ells.
Com a curiositat volem comentar el ball que feren els membres de la filà Bequeteros de Cocentaina davant la kàbila dels Ligeros el diumenge al migdia. És un ball que té semblances amb el nostre ball moro. Us hem penjat el vídeo. La música amb la que ballen és el popular pasdoble que duu el mateix nom que la filà: "el bequetero" composat per Pascual Falcó.
Enguany aprofitant la visita dels contestans bequeters farem un especial ball moro de Callosa, ací teniu el vídeo del concurs del dilluns 10 d'octubre del 2011 a la plaça del Convent:
PROCESSÓ
VALS
TEMPS D'HAVANERA
JOTA
PASDOBLE EL CARAGOL
Ací teniu l'escrit que es va fer per al llibre "Dolçaina i Tabalet. Música i tradició a Callosa d'en Sarrià", de Eliseu García, Jordi Ronda i Ivan Gregori.
BALLS MORO I CRISTIÀ
DIFERÈNCIA ENTRE BALL I DANSA RITUAL
Abans d’explicar qué són, què signifiquen, quina coreografia executen i quina música tenen els nostres balls moro i cristià, caldria explicar bé què és un ball i què és una dansa, ja que com ara veurem, segons la definició que donen Pardo, F i Jesús-Maria J.A. en el seu llibre La música popular en la tradició Valènciana. el que a Callosa coneixem com a ball moro/cristià en realitat no és un ball sinó una dansa, una dansa ritual.
Són dos conceptes que s’han confós sovint i que defineixen siuacions ben diferents. Una dansa com a acomodació d’uns moviments humans a una melodia o ritme, té origen en èpoques primitives; i en estes èpoques o estat de societats humanes té un significat i un sentit màgic i religiós. L’evolució des de la dansa tribal, amb una finalitat especial i un ritual de moviments o ornaments, fins a un altre tipus de dansa deslligat de la finalitat religiosa, amb llibertat de moviments i utilitzada com un simple divertiment o passatemps, donarà allò que denominem ball.
Tractarem d’enumerar en quines característiques fonamentals es basa el poble quan entén com a diferents el ball i la dansa, de la mateixa manera que diferencia un cant profà d’un de religiós.
Si ens fixem en allò que el poble considera una dansa i ho comparem amb el que considera un ball, trobarem que la dansa té finalitat definida dins de la festa on s’inclou. Esta finalitat pot ser d’acció de gràcies, d’adoració o reverència a la divinitat, de petició, de lloança, simbòlicodidàctica o purament ornamental. El ball, per contra, únicament persegueix el gaudiment dels executants en acomodar els seus moviments, més o menys lliures, a una determinada melodia o cant, amb l’additament d’un component eròtic més o menys apreciable, però sempre important.
El simbolisme de la dansa s’aconsegueix amb una sèrie de figures coreogràfiques o mímiques que rigorosament s’executen al llarg del seu desenrollament. En una dansa guerrera, la successió de colps compassats, de pals i escuts amb una melodia determinada simulen el forcejament d’una lluita entre dos bàndols. En el cas de la dansa de la Moma del Corpus de València, les diverses evolucions i figures representen la seducció del pecat davant de la fermesa de la virtut, la lluita de les passions i la integritat.
En el ball no es busca ni s’aconsegueix cap tipus de simbolisme, sino que a través seu es manifesta la satisfacció real i momentània dels balladors, sense cap altre significat. Totes les danses estan cenyides a un ritual determinat per a l’execució per mitjà del qual s’aconsegueix la finalitat a que es destina d’ací es desprén que els moviments i l’ordre d’execució siguen fixos. En el ball, i segons les parelles o els individus, els moviments són lliures, només s’ajusten al ritme i l’estructura de la melodia que els provoca. Esta llibertat s’entén dins de les normes i els esquemes mínims establits per a la seua interpretació ja que és clar que els moviments d’un ball de jota seran, en diversos casos, diferents als que es practiquen quan sonen unes seguidilles. La llibertat del ball rau, precisament, en le fet que per a l’execució de les mudances no hi ha cap ordre establit sino que cada parella pot trenar les que sàpia o vullga, sense tindre en compte les que fan els altres balladors.
En la major part de les danses el nombre de balladors es fix, ja que així ho exigeix la coreografia determinada de la dansa, i esta no es pot executar quan falta algun component ni es possible afegir-hi balladors sino se’n duplica en nombre, i aleshores allò que s’aconsegueix serien dos grups fent la mateixa dansa.
DEFINICIÓ D’UNA DANSA ÚNICA DINS LES FESTES DE MOROS I CRISTIANS CELEBRADES ARREU DEL PAÍS
Tot i que no hi ha documentació fiable per conéixer quan van començar a celebrar-se aquests balls (les festes de Moros i Cristians de Callosa començaren l’any 1860) tota la informació que disposem ens fa pensar que segurament des del mateix inici de la festa o molt poc després ja se celebraven.
Els balls moro i cristià són una de les manifestacions de la nostra cultura tradicional i popular més vives. Són uns balls on participen festers de totes les filaes, que distribuïts en dues carrelles (amb un nombre determinat per poder realitzar les figures coreogràfiques oportunes) i emparellats amb una altra persona de la mateixa filà ballen dirigides per un manador, un fester que es posa al mig de les dues fileres i dóna les indicacions oportunes.
La importància que tenen els dos balls, que són únics dins de les festes de Moros i Cristians no només de Callosa sinó de la resta de pobles on també se’n celebren, és molt gran. Aquests balls presenten una sèrie de particularitats destacables i que els fan únics:
1) Si volguérem catalogar-los i diferenciar-los de la resta de danses i/o balls que existeixen (ball de fadrins, de sega o recol·lecció, vetlatori d’infants, etc), els podríem incloure dins dels balls de veneració, que solen ser la majoria d’ells en honor d’imatges religioses. La particularitat està en del fet que són balls de veneració a persones: balls en honor del Capità i Banderer (les persones que cada any tenen aquests càrrecs acostumen a ser persones importants dins la comunitat). Quan se celebra el ball, el capità i el banderer respectivament ocupen llocs privilegiats per contemplar-lo.
2) Tot i que qui balla és un grup de persones, dins del ball aquestes estan organitzades per parelles d’hòmens*. Aquest també és un tret destacable, ja que no tenim referències de cap de ball de parella on els dos membres siguen hòmens. En els balls o danses de parella generalment hi ha dues persones de sexe diferent.
*Amb l’entrada de ple dret de la dóna a les festes de Moros i Cristians produïda als anys 80 això ja no passa totes les voltes i actualment també hi ballen dones, barrejades amb els hòmens, i per tant hi ha parelles amb totes les combinacions possibles home-home, dona-home i dona-dona.
3)- Si cerquem informació sobre altres balls moros i/o cristians en altres pobles se’n troben diferents exemples com el Ball dels Espies a Biar*, el ball del Rei Moro a Agost**, el ball moro a Peníscola***, etc., encara que cadascun d’ells presenta característiques pròpies i molt diferents al de Callosa.
*El dia 11 de maig, l'altre acte propi de Biar és el Ball dels Espies, que adquireix significat històric perquè recorda com aguaitaven els almohades van enganyar amb disfresses les tropes cristianes i els van guanyar la batalla. Els veïns de Biar recorden aquest fet històric disfressant-se i ballant a un mateix so, presidits per l'efígie que representa el bàndol moro, i recorren els carrers del centre avançant i dansant amb un pas senzill, fent burla amable dels seus veïns.
**Del 26 de desembre a l'1 de gener se celebren a la localitat alacantina d'Agost les tradicionals Danses del Rei Moro. Els protagonistes en aquesta singular celebració són els anomenats danseros o ballaors, que són els jóvens que arriben a la majoria d'edat durant l'any. També participen els jóvens de dèsset anys, anomenats naranjeros, els danseros de l'any anterior -anomenats quintos- i els acompanyaors o defensors del Rei Moro. El dia 26 de desembre comencen les danses. Els danseros es reunixen amb el xirimiter i el tabaleter i arrepleguen les ballarines o ballaores guarnides amb vestits preciosos clars de ras, tocats de flors en el cap i pintes tradicionals. El dia 27 és la Nit dels Coets. Aquesta nit es canta una serenata a la Reina Mora. Quan finalitza, el Rei Moro se situa davall d'un pal·li (estora amb quatre pals) que és conduïda pels danseros i protegida pels acompanyaors i recorre el poble mentre tots li llancen coets, que són contestats pels acompanyaors i els danseros. Quan s'acaba el recorregut, el pal·li es crema i el Rei Moro se'n pot anar. Llavors els danseros se’n pugen als arbres i balcons de la plaça de l'Ajuntament i pengen rastres de taronges, que el dia de cap d’any de gener hauran d'intentar despenjar els naranjeros. El dia 28 a la vesprada fa la seua entrada triomfal a la plaça el Rei Moro, qui haurà de ballar sense parar al so de la dolçaina i el tabalet per demostrar el seu valor, acompanyat de la Reina Mora i d'algunes parelles de ballaors. Mentre balla, la gent li tira cartutxades o paperades (cartutxos plens de caramels o confits) a fi d'arrancar-li el turbant i fer-lo fugir, a la qual cosa responen els acompanyadors o defensors del Rei començant amb això una vertadera batalla entre els dos bàndols. La resta dels dies continuen les danses. El de cap d’any és el darrer dia de festa: els naranjeros se’n pugen als arbres i balcons i despengen les taronges guanyant-se amb això el lloc d'organitzadors i protagonistes de les festes de l'any que entra.
***Segons Alcaraz i Santonja al seu llibre “Moros i Cristians una festa”, és una funció que es realitza cada 8 i 9 de setembre en honor de la mare de Déu Ermitana. Es tracta d’un combat coreogràfic dialogat escenificat per dos grups de dansaires, el moros i els cristians, comandats cadascun d’ells per un general i un ambaixador. La primera jornada conclou amb la victòria musulmana i la conquesta del castell; la segona acaba amb el triomf cristià, que venç gràcies a la miraculosa intercessió de la patrona de la localitat.
4) És una dansa ritual en la qual hi ha una participació massiva del poble, i que transforma als que la practiquen i identifica als que la contemplen. El nostre ball té un caràcter actiu més que espectacular. Està dotat d’una gran força mimètica i destaca per la seua senzillesa interpretativa. Aquestes característiques fan que qualsevol persona que l’haja vist alguna volta siga capaç de participar-hi.
5) Aquests balls representen simbòlicament diferents escenes de guerra (lluita de la creu contra la mitja lluna, com als balls de bastons), companyonia, descans, menjar, etc..
De balls moros i cristians se’n fan diferents al llarg dels quatre dies de festes, en honor del respectiu Capità quan acaba l’entrà, del Banderer a les respectives kàbiles, a la Plaça del Convent (els concursos per veure qui són les persones que millor ho fan, celebrats dilluns i dimarts al migdia) i al Veller.
Antigament també es ballava el ball moro/cristià en honor dels caps de filà, a les respectives kàbiles i el ballaven només els festers d’aqueixa filà, i en algun cas puntual, a alguna autoritat civil o militar (en altra època, és clar) que visitara el poble en festes.
Els dos divendres a la nit anteriors a les festes de Moros i Cristians es realitzen els dos assajos del ball (encara que els festers no llueixen els vestits de festa i perd una miqueta de plasticitat, de cara al públic).
OCASIONS ESPECIALS
Una altra curiositat que té el ball és que, de vegades (si els membres de la filà ho preparen per al ball del Capità) el ball moro s’ha executat amb els balladors dansant amb un fanalet o cresolet sostingut amb una de les mans a la part del vals villalegre. Les darreres vegades que es va celebrar van ser les capitanies de la filà la Llana, quan Josep Calvo Saval (manador del ball moro durant dècades) va ser Capità Moro l’any 2000 i també a l’anterior capitania de la filà la Llana (Andrés Mas Sanchis). És costum que el ball amb fanalets es faça amb les llums del carrer apagats... per donar més espectacularitat a un ball excepcional.
LA MÚSICA DELS BALLS MORO I CRISTIÀ
Segurament les melodies que s’utilitzaren en la gestació del ball varen ser unes altres diferents a les que hui en dia conservem. En principi és lògic pensar que qui va confeccionar la coreografia del ball li interessaria més que tot el ritme de la peça i no la melodia que el suportava.
Existeix una clara alternança entre ritmes per marxar (pasdoble i marxa lenta) i els ritmes per dansar (vals, jota i havanera) que reflecteixen els dos moments que es representen a les festes de Moros i Cristians: la guerra i la posterior celebració de la victòria. També s’ha de comentar que la música també va lligada a la filosofia/idiosincràsia dels dos bàndols en guerra, el cristià més actiu i el moro més apàtic.
L’ús d’una marxa lenta de processó a l’inici del ball moro és curiós i significatiu. A finals del segle XIX, quan naix la festa a Callosa i el seu ball associat, no existien marxes mores tal i com les coneixem hui en dia. El tempo d’una marxa mora actual és idèntic al que té una marxa de processó. No se sap si conscientment o no, la persona que dissenyà la coreografia del ball moro tingué en compte el tempo que utilitzaven les filaes del bàndol moro en les desfilades de l’època, que era més pròxim a una processó que a un pasdoble.
Tot i que en els actes oficials on se celebren els balls (en honor del Capità, Banderer, Veller i concursos a la Plaça del Convent) s’han tocat amb banda de música; és més que probable que en celebracions no “oficials” s’haguera interpretat amb dolçaina. Quan diem actes no oficials volem dir per exemple actes a la kàbila d’una filà, o alguna vegada que s’haja fet com a exhibició fora del poble...
Fins i tot algun informant ens ha comentat que recordava haver vist els ball moro i cristià tocat amb guitarres i acordió. No seria cap de barbaritat pensar que, encara que ni els festers més vells recorden que s’haja tocat el ball amb dolçaina d’una manera oficial, més antigament s’haguera pogut tocar efectivament amb dolçaina, ja que és un instrument anterior a l’aparició de les bandes de música. Fins i tot podem dir que és més fàcil disposar en un moment donat de dos o tres dolçainers que de tota una banda de música.
La música del Ball de les Pastoretes (Vals Villalegre), que també s’interpreta als balls moro i cristià, sí que s’ha interpretat, encara que ja fa anys d’això, als actes oficials amb dolçaina, per part de la família Boronat. Quan ens ho explicava Vicent Boronat, ens va dir que com que el ball és molt llarg, ja que es repeteix indefinidament fins que acaba tota la coreografia, la manera que tenien de poder aguantar tocant durant tanta una estona seguida, era que, mentre que son pare tocava la primera part de la peça, el seu germà Jaume descansava i a la segona part s’intercanviaven els papers.
En el disc, hem fet la nostra versió amb la dolçaina, mirant de recuperar la tradició si és que efectivament es va tocar amb dolçaina i de donar-li a la música la personalitat pròpia del nostre instrument.
COREOGRAFIA DELS BALLS
El ball moro es compon actualment de cinc parts o peces de ball:
1. Processó
2. Vals Villalegre
3. Temps d’havanera
4. Jota “danses”
5. Pasdoble corrido El Caragol
Primera part: PROCESSÓ (marxa lenta)
1. Es col·loquen emponnats de dos en dos de la mateixa fila recolzant-se amb els muscles (com si estigueren desperesant-se o alçant-se de dormir).
2. Una vegada alçats, el manador agafa el compàs de la música, s’ajunten els balladors i es donen la mà, tornant cadascú al seu lloc.
3. Després es fa el front a front creuant-se les parelles per la dreta, tornant al seu lloc i, mentre ballen, assenyalen amb el dit índex al davant.
4. Passeig per dins. Totes les parelles pugen cap al manador del ball, i en arribar a ell giren per tornar al seu lloc original passant pel mig de la filera que formen els altres balladors (sempre seguint la melodia).
5. Passeig partit. La meitat de les parelles fan el passeig per dins (mirant el manador) i l’altra meitat el fan per fora (d’esquena al manador).
Aquesta part del ball i totes les altres acaben quan el manador li dóna l’orde al músic dels plats perquè els faça sonar fort i així s’ature la música i consegüentment els balladors.
NOTA: tots els passejos es fan igual llevat dels de la part de la jota (cinquena part).
Segona part: VALS (Villalegre)
1 Posició: mans creuades o agafades a la faixa, per mostrar com s’engrunsen ler borles de la faixa.
2 Passeig per dins, quan estan passant pel mig de la filera, les mans estan a l’alçada del pit, mentre que quan passen per fora i a la resta del ball les tenen a l’alçada de la cintura.
3 Passeig partit.
4 Cadena. Al ritme del vals, les parelles han de creuar-se, sempre per la part interior: la primera parella (parella senar) es creua per davant del manador i puja, la segona parella (parella parell) baixa, i així successivament fins que el manador mane parar aquesta peça.
Tercera part: TEMPS D’HAVANERA (és la peça més característica del ball moro)
1 Posició: les parelles es queden en el lloc que s’han quedat en acabar la peça anterior. Comencen a ballar i tornen al seu lloc en la posició típica "del ball del moro": el braç esquerre darrere de l’esquena i el dret allargat flexionant el canell amunt i avall. Mentre tornen al seu lloc, ho fan d’una manera que s’assembla al que fa un pardal picotejant el terra, i dóna lloc al joc d’anar xocant amb els companys de ball.
2 Front a front
3 Per parelles de la mateixa fila s’empapussen
4 S’empapussen cadascú a ell mateix.
5 Passeig per dins
6 Passeig partit.
Quarta part:VALS (Villalegre)
1 Posició: mans als costats i cul en “pompa” mirant cap amunt.
2 Passeig per dins.
3 Passeig per fora.
4 Creu de parelles a quatre: a l’avís del manador els balladors fan una palmada i es donen la mà amb el que fa parella de la persona que tenen al costat, fent una volta sempre per la dreta.
Cinquena part: JOTA
1 S’agafen un parell de cascarrons i se situen tots els balladors en filera d’un. A l’orde del manador comencen a tocar-los i a dansar buscant el seu lloc original.
2 Passeig per dins.
3 Cadena. La parella que està davant del manador es peguen una volta sencera entre els dos balladors i comencen a pujar (allunyant-se del manador) creuant-se i voltant a la resta de parelles, que a poc a poc van baixant. Es completa la cadena i s’acaba el ball quan cada parella torna a la seua posició inicial.
Antigament en començar el ball i formar la filera, el balladors anaven alçant-se i ajupint-se alternativament, un sí i l’altre no, al so dels plats. Es va deixar de fer perquè alguns pujaven al be dels que tenien davant, caent tots dos a terra, cosa gens seriosa.
Sisena part: PASDOBLE CORRIDO (El Caragol)
1. Els balladors se situen amb les mans arrere i a l’orde del manador alcen les cames alternativament, començant amb l’esquerra, al ritme de la música.
2. A l'orde del manador les parelles s'agafen del coll, les parells a la part de fora i les imparells a la part de dins, anant cap avall. Alguns aprofiten per pegar-li potades al cul del ballador que tenen al davant. Als pocs segons el manador talla el ball.
El ball cristià es compon de tres parts o peces de ball:
1. Pasdoble corrido El Caragol
2. Vals Villalegre
3. Jota “danses”
Primera part: PASDOBLE CORRIDO (El Caragol)
1. Les parelles es col·loquen en posició ferma formant dues fileres. Quan comença el ball, les parelles es queden al seu lloc mirant-se fins que el manador imprimeix el ritme del ball. Aleshores comencen els moviments d'aquesta primera part:
2. Front a front. Al compàs de la música les parelles es creuen per la dreta tornant cadascú al seu lloc.
3. Passeig. Les parelles es queden mirant el manador sense deixar de marcar el pas; a l'orde del manador comença el passeig per dins de les parelles imparells i, quan aquestes l'acaben, el fan les parelles parells.
4. Passeig de quatre a quatre. Les parelles es col·loquen mirant-se de front i el manador ordena un passeig per fora; quan tornen les parelles, ho fan en grups de quatre (les imparells a la part de dins i les parells a la part de fora) agafats pel coll i alçant les cames al ritme de la música fins que el manador ordena la fi d'aquesta part.
Segona part: VALS (villalegre)
1. Es col·loquen les parelles de la forma habitual, fins que el manador comença a marcar el ritme del vals.
2. Front a front. Es fa el front a front a l'igual que en la part anterior.
3. Passeig per fora. A l'orde del manador les parelles inicien un passeig per fora.
4. El manador ordena passeig per fora. Les parelles a la tornada vénen agafats de la mà i, quan són al seu lloc, el manador ordena un altre passeig, en el qual la primera parella ix per fora i entra dins per passar per baix de la tercera parella que prèviament ha alçat els braços en forma d'arc, i així ho fan totes les parelles fins que queden al seu lloc inicial.
5. Oïda al rogle. A l'orde del manador els balladors fan una palmada i s'agafen de la mà, formant un rogle, i al ritme del vals fan una volta completa fins tornar al lloc inicial.
Tercera part: JOTA
1. Es col·loquen les parelles front a front, decantades cap avant i amb les mans als genolls i a l'orde del manador comencen a ballar les danses.
2. Passeig. A l'orde del manador es fa un passeig per dins ballant les danses.
3. Passeig amb ball. Aquest passeig també es fa per dins. Ixen les parelles ballant entre si, fan una volta quan comencen, una altra quan arriben a la fi del ball i una altra quan han tornat al seu lloc. Quan acaben, si el manador vol, es fa un passeig per fora.
4. Cadena. Des de la posició de front a front i sense deixar de ballar les danses ixie les parelles i es creuen alternativament amb la resta de les parelles. Quan arriben a la fi, fan una volta entre ells i es queden al seu lloc.
5. Corda. Una volta tornen a ser tots al seu lloc i des de la posició de front a front (sense deixar de ballar les danses), el manador fa una palmada i s'agafen tots de la mà llevat de la persona de la fila esquerra que està al costat de la primera parella. La primera parella alça els braços formant un arc i aleshores tots agafats, començant pel de la fila esquerra, passen per baix.
6. El ball finalitza amb tres tocs de plats de la banda de música.
PECES MUSICALS DELS BALLS
PROCESSÓ DEL BALL MORO
Melodia de processó amb què comença el ball moro. A diferència de les altres peces, aquesta i l’havanera són les úniques que només se senten en el ball moro i no en el cristià.
És un ball amb molta simbologia que pot tenir diferents interpretacions. Comença amb els balladors emponnats a terra, com si estigueren dormint. La música ritual, amb un repic de tabal molt solemne, els desperta i fa que lentament s’alcen i comencen un ball molt característic en què els balladors, mentre avancen, s’assenyalen amb els dits índexs d’ambdues mans.
VALS VILLALEGRE (balls moro, cristià i de les Pastoretes)
Com a vals que és (compost per Pedro Rubio), el ball que es fa amb aquesta peça té un ritme alegre, on els balladors amb les dues mans recolzades als costats del cos ballen i es crueun els uns amb els altres.
Antigament tant al ball moro com al cristià no s’interpretava aquesta peça (que només s’utilitzava per al ball de les Pastoretes), sinó que es tocava una peça anomenada temps de vals o més popularment valsa. Aquesta peça es va tocar els anys que el ball moro era interpretat per la banda La internacional, composta per músics dels pobles veïns de la comarca.
La partitura d’aquesta peça (proporcionada per Ximo Guardiola, que la va escriure a partir dels seus records de xiquet, ja que, segons ell és una melodia que li agradava molt i que no se li ha oblidat mai) la podeu trobar al final d’aquest llibre.
TEMPS D’HAVANERA
Peca típica del ball moro, que no s’interpreta al cristià. S’executa amb un ritme allegro i hi destaca la part on sembla que mengen i donen de menjar als altres (s’empapussen). Representa una escena de companyonia i germandat entre els guerrers que comparteixen l’aliment necessari per sobreviure.
JOTA DEL BALL MORO I CRISTIÀ
El detall més característic del ball que anima aquesta cançó és l’ús dels bastons o cascarrons de fusta, com diuen els callosins, que agafant-ne un a cada mà els festers balladors percuteixen al ritme de la música, enriquint-la. Aquest ball és més difícil del que sembla, ja que s’han de coordinar mans i peus sense error. Recorda els diferents balls rituals de bastons que existeixen en altres localitats de la nostra cultura. Els balls de bastons representen i fan memòria d’escenes de lluites, guerres del passat. Aquesta peça, que com el seu nom indica és una jota, és una de les moltes que s’interpreten a les danses de Sant Jaume.
Hi ha hagut algun informant que ens ha explicat que antigament, quan s’interpretava aquesta peça al ball cristià, en compte dels cascarrons com al ball moro, els balladors tocaven les postisses. Segurament això es va deixar de fer quan els balladors més grans que tenien dominada la postissa van anar deixant el ball i els jóvens no van agafar el relleu. De tota manera aquest fet no s’ha pogut confirmar amb seguretat.
En cas de ser així, seria un aspecte a recuperar per part de les noves generacions de balladors, ja que, tal i com va passar a les danses de Sant Jaume, també es va deixar de tocar les postisses durant alguns anys i darrerament ha renascut el seu ús.
PASDOBLE CORRIDO EL CARAGOL
Aquesta melodia és com una mena de lligam o nexe d’unió entre el ball moro i el cristià, ja que és la darrera melodia del moro i la primera del cristià. És un pasdoble molt alegre i animat.
Com a curiositat cal destacar que aquesta cançó es tocava antigament a la Torre de l’Espanyol, un poble de la Ribera d’Ebre, i era la cançó d’entrada a la plaça dels balladors de jota (nom amb que denominen la dansa que es balla en aquelles comarques principatines, on els balladors només fan un pas que és el que a Callosa denominem normal o senzill). Actualment la colla de grallers del poble tracta de reintroduir-la. Aquest pasdoble els fa el mateix paper que el nostre Sant Jaumer. És molt curiós que un poble de les terres de l’Ebre, situat a uns quatre-cents kilòmetres de distància conega i toque a les seues festes aquesta melodia tan nostra i balle (aquest i altres pobles d’aquelles comarques) unes jotes quasi idèntiques a les nostres danses.
