dijous, 26 de febrer del 2009
Assaig divendres 27 de febrer amb la banda
Este divendres, encara que sense Eliseu, farem un assaig amb la banda. Hem quedat a les 19:30 a la Casa de la Música amb Juansa. Els que pugueu no falteu...
diumenge, 22 de febrer del 2009
9a sessió del taller de construcció de caps de nano
Este dissabte vam continuar amb el taller dels caps de nano, i encara que amb poca gent pel carnestoltes (pràcticament va coincidir amb el passacarrer infantil) vam avançar bastant.
La parella de caps dels negres ja està pràcticament acabada, el del dimoni ja està mig pintat i la resta ja tenen molts la masilla i la capa de pintura base.
Ací teniu l'evolució del cap del negre al llarg de les setmanes
-
La parella de caps dels negres ja està pràcticament acabada, el del dimoni ja està mig pintat i la resta ja tenen molts la masilla i la capa de pintura base.
Ací teniu l'evolució del cap del negre al llarg de les setmanes
-
Carnestoltes infantil del dissabte 21 de febrer
El dissabte per la vesprada vam tocar al passacarrer on desfilaren molts xiquets i xiquetes del poble, i els seus pares i mares. Vam compartir el protagonisme musical amb la banda de música del poble.
Eixirem del Convent i ferem la volta pel Calvari Convent, Sant Antoni, Sellesos, plaça de l'Ajuntament, Major, Portal i Sant Francesc per acabar a la carpa de l'Ajuntament situada a la mateixa plaça del Convent.
Es curiós com al tocar en els carrers estrets del casc antic del poble amplifica el so, i semblava que en compte de 10 dolçaines en forem un centenar, el so es multiplicava i donava gust...
Eixirem del Convent i ferem la volta pel Calvari Convent, Sant Antoni, Sellesos, plaça de l'Ajuntament, Major, Portal i Sant Francesc per acabar a la carpa de l'Ajuntament situada a la mateixa plaça del Convent.
Es curiós com al tocar en els carrers estrets del casc antic del poble amplifica el so, i semblava que en compte de 10 dolçaines en forem un centenar, el so es multiplicava i donava gust...
dissabte, 21 de febrer del 2009
Carnestoltes de les escoles públiques Mirantbó i Bernat de Sarrià
Ací teniu un recull de fotos del passacarrer (que ens van fer Macu i Ona) que férem des del col·legi Mirantbó, vam passar pel Bernat de Sarrià i vam anar fins la plaça del Convent. Després tornàrem a les mateixes escoles on acabarem la cercavila i ens ferem unes fotos amb els professors.
La colla es va partir en dos parts, ja que la quantitat de xiquets era molt gran, i també tocaren les dolçaines de la família Boronat.
La colla es va partir en dos parts, ja que la quantitat de xiquets era molt gran, i també tocaren les dolçaines de la família Boronat.
Foto cedida per Salvador Forògraf
dimarts, 17 de febrer del 2009
Carnestoltes 2009
Este proper cap de setmana hem de tocar en els diferents passacarrers de carnestoltes que es celebren al poble. Anirem vestits amb la brusa verda.
Calendari
divendres 20 de febrer. Carnestoltes de les escoles públiques
hora: 15h15min
lloc: les escoles del Mirantbó
dissabte 21 de febrer. Carnestoltes dels xiquets del poble.
hora: 17h 15min
lloc: plaça del Convent
dilluns 23 de febrer. Carnestoltes de la 3a edat.
hora: 17h
lloc: Plaça de l'Ajuntament
Calendari
divendres 20 de febrer. Carnestoltes de les escoles públiques
hora: 15h15min
lloc: les escoles del Mirantbó
dissabte 21 de febrer. Carnestoltes dels xiquets del poble.
hora: 17h 15min
lloc: plaça del Convent
dilluns 23 de febrer. Carnestoltes de la 3a edat.
hora: 17h
lloc: Plaça de l'Ajuntament
dilluns, 16 de febrer del 2009
8a Sessió del taller de construcció de caps de nano
Este dissabte hem repintat el cap del negre, que el color de la pell no ens acabava d'agradar, i li hem ficat una segona capa de pintura al cabell i als morros. Ens hem adonat que fa falta sempre una 2a capa. També li hem ficat l'anell del nas, cosint-lo amb fil de palomar.
El cap de la negra també hem començat a pintar-lo, mentre que la resta de caps han estat ficant-li la capa de masilla i la primera capa amb la pintura base.
El cap de la negra també hem començat a pintar-lo, mentre que la resta de caps han estat ficant-li la capa de masilla i la primera capa amb la pintura base.
dijous, 12 de febrer del 2009
Assaig de dilluns amb la banda
Este proper dilluns 16 de febrer farem un assaig per al concert del dia de la dona amb els instruments de metall de la banda de música, així que no falteu...
Serà a les 21:00h a la casa de la música
Serà a les 21:00h a la casa de la música
dimarts, 10 de febrer del 2009
7a sessió del taller de construcció de nanos
Este dissabte vam poder fer la 7a sessió (el passat es va trencar el pany de la porta d'entrada al garatge i no vam poder fer res, llàstima).
Alguns van masillar i posteriorment pintar amb pintura base, (per tapar els poros de la masilla) i així ja ho tindran preparat per la setmana vinent començar a pintar.
Per cert que un dels caps, el més avançat que és el del negre ja el vam pintar (bé ho va fer Toni, que tenia una gola ... com un xiquet amb un regal el dia de reis).
Va anar mesclant pintura negra, roja, groga i blava per aconseguir una tonalitat semblant a la de la pell d'una persona de color... mireu les fotos i voreu que bé s'ha quedat.
Per cert també vam poder fer la 2a sessió del taller del ball de nanos, esta volta ja amb els caps damunt dels muscles, perquè els balladors pogueren "vore" la falta de visibilitat...
Fixeu-vos amb els profes del ball, Toni i Maragda que s'ho passen millor que els alumnes...
Alguns van masillar i posteriorment pintar amb pintura base, (per tapar els poros de la masilla) i així ja ho tindran preparat per la setmana vinent començar a pintar.
Per cert que un dels caps, el més avançat que és el del negre ja el vam pintar (bé ho va fer Toni, que tenia una gola ... com un xiquet amb un regal el dia de reis).
Va anar mesclant pintura negra, roja, groga i blava per aconseguir una tonalitat semblant a la de la pell d'una persona de color... mireu les fotos i voreu que bé s'ha quedat.
Per cert també vam poder fer la 2a sessió del taller del ball de nanos, esta volta ja amb els caps damunt dels muscles, perquè els balladors pogueren "vore" la falta de visibilitat...
Fixeu-vos amb els profes del ball, Toni i Maragda que s'ho passen millor que els alumnes...
dijous, 5 de febrer del 2009
Article sobre les canyes
Mireu quin article sobre les canyes de la dolçaina tan interessant ha penjat al seu bloc (http://elmondelaxirimita.blogspot.com/) el dolçainer alteà Raimon Galiana. Ací us el reproduisc sencer.
Un escrit de Bessó sobre les canyes
Açò de les canyes sempre és un problema, ho és pels professionals i ho és, sobre tot, pels aficionats. Tota la munió de xirimiters aficionats actuals té un mal coneixement d'això de les canyes producte del desconeixement dels seus mestres. En el fons el que desitgen tots, mestres i aficionats, és comprar una canya i que vaja a la primera. Açò gairebé mai no és possible. En els instruments d'una sola pala quasi ho han aconseguit amb maquinari molt precís i fent-ne de diferents mides que venen numerades. En els instruments de doble pala com el nostre, oboè, corn anglè, fagot, etc. açò no és possible. Les de fagot, que són més grans, normalment es venen fetes i el fagotista se les adoba a la seua manera. Els instrumentistes d'oboè, que són els més nombrosos, ho solucionen de dues maneres, les compren ja muntades en una tudell i se les adoben al seu gust, o compren unes pales ja fetes i rebaixades, se les munten, se les lliguen a un tudell i les acaben i les adoben al seu gust. Alguns, pocs, tenen una maquineta i es fan tot el procés. Pels oboistes venen a les botigues un joc per tot el procés d'adobar-se les canyes: fils de llautó, fil d'encordar, navalla, suport, etc. Però els mestres i sonadors aficionats segueixen encabotats a trobar canyes fetes que vagen a la primera. Açò és pràcticament impossible i el que cal és saber-se adobar les pròpies canyes. Us penge un document de Bessó que no us solucionarà tot el problema, però us ajudarà una mica.Ja podeu pensar que Bessó sap del que parla. (Com sempre açò no és per disminuïts. Ja sabeu que no m'interessen gens ni mica i per altra banda ells ho saben tot, ho han descobert tot, han processat l'ADN de les canyes, coneixen totes les seues varietats i no els cal cap informació de Bessó o meua. A més a més, la seua manera d'embocar i de sonar és d'una altra dimensió i aquestes informacions no són del seu interès)
La canya de la xirimita-dolçaina
La canya o llengüeta és un dels elements mes importants de la xirimita-dolçaina, de fet per molt bo que siga un xirimiter, si toca amb una canya que no funcione correctament o simplement que no siga la seua, no sonarà com podria sonar amb una bona canya o amb la que està acostumat a tocar.
Elecció del constructor
El primer seria l'elecció del constructor de la canya. Hui en dia hi ha uns quants constructors de canyes i, si fan i venen canyes, és evident que hi ha gent que toca amb elles, jo he tocat amb canyes de diferents constructors i amb totes he sonat crec que bé, així que no entraré en l'elecció del constructor, cada u que trie el que tinga mes a mà o el que li funcione millor.
Elecció de la canya
El següent pas seria triar la canya. Cal comprar unes quantes, mullar-les i amb el tudell posat intentar fer-les roncar, açò és, posant la canya en la boca, ficar-la quasi fins al fil, que falten dos o tres mil·límetres per a arribar a tocar amb els llavis el fil i anar bufant sense pressionar els llavis fins aconseguir que produïsca un so així com "rrrrrrr". A produir aquest so l'anomenem roncar la canya, quant mes clar ronque millor serà el seu so al posar-la en la xirimita-dolçaina.
A continuació la provarem amb la xirimita-dolçaina, i comprovarem que sonen les notes, és recomanable comprovar amb l'afinador que les notes estan el més afinades possible. Llavors, si va massa dura, jo recomanaria introduir una “ànima de canya”, que és una cosa semblant a una pua de bandúrria o de guitarra i que es pot comprar en qualsevol botiga d'instruments musicals (la que jo faig servir és per a canyes de fagot), d'aquesta manera podrem vore les dos pales de la canya separades per a anar rebaixant la canya amb una navaixa ben esmolada, rascant, no tallant, i sempre en el sentit des del fil cap a la punta i pels laterals, fins a aconseguir igualar les dos pal·les i llavors tornar a provar-la. Si segueix costant massa fer-la sonar, tornar a rebaixar un poc de cada u dels laterals de cada pala, sempre de la mateixa manera.
Adobar o educar la canya
Una vegada fet tot açò, la canya ja sona, hem aconseguit afinar-la i no ens costa massa fer-la sonar, ara ve el procés d'adobe o educació de la canya. Jo la canya la compare amb un xiquet nounat, si els primers anys rep una bona educació el xiquet serà una persona responsable, formal i respondrà bé en la seua vida, doncs la canya igual, si les primeres setmanes es toca amb atenció, intentant sempre afinar, fent notes llargues, intentant que el so siga potent i net, després la canya respondrà a eixa educació produint un bon so i una afinació acceptable, i si la canya es toca les primeres setmanes de qualsevol manera, sense mirar d'afinar i traure un bon so, eixa canya mai serà una bona canya. Moltes vegades m'ha passat el deixar la meua xirimita-dolçaina a algun alumne o conegut (que sabia jo que tocava la dolçaina, sinó no la deixe) i al provar-la dir-me: “ Home, amb eixa canya també toque jo bé”. Jo no solc ser massa meticulós en l'elecció de la canya, no prove deu o quinze per a quedar-me una, ara això si, en el procés d'educació o adobe de la canya, si que sóc exigent. Cal tindre en compte que en una posició de dits podem fer la nota que és, pujar-la o baixar-la mig to. Si bufem el mínim perquè sone, sense mirar l’afinador, el normal és que estiguem un poc baixos d'afinació, i l'afinació és molt important i més en el procés d’educació de la canya.
És inevitable que al tocar s'oprimisca un poc la canya, açò fa que la canya es tanque un poc, per la qual cosa entre cançó i cançó cal mirar l'obertura de la canya i si s'ha tancat massa, pressionant amb els dits en els laterals (sempre quant mes cap al fil millor) tornar a deixar la canya amb l'obertura ideal per a poder traure-li bon so. Les pales si les mirem per la punta han de tindre una forma arquejada, mai hem de consentir que arriben a estar planes.
La neteja de les canyes
Respecte del manteniment i durabilitat de les canyes vos diré que la neteja és molt important. Si la xirimita-dolçaina no la neteges per dins amb un escovilló o un drapet, al cap de dos o tres mesos té una capa de brutícia semblant al fang, i en la canya passa igual, la pols que hi ha en l'ambient s'apega a la canya per dins i acaba per perdre sonoritat i brillantor, si es neteja tota la canya pel seu interior millor.
Les canyes de doble llengüeta tradicionalment s'han netejat amb una ploma de pardal (de vegades de colom), però hui en dia és menys accessible i poc recomanable. Els oboistes i els dolçainers hem buscat alternatives a la ploma i s'han resolt de diferents maneres (que jo sàpia, igual hi ha d'altres), uns han utilitzat una agulla, introduint-la per la punta de la canya i rascant la junta de les pal·les per dins (jo considere que no és prou), altres la netegen amb una tarja o una carta, i altres vam optar per usar uns bastonets que es venen als estancs per a netejar les pipes de fumar, i els hem usat alguns anys, amb molta cura per que de vegades la canya es trencava i amb el que costa educar la canya que es trenque quan ja va bé és una tragèdia.
Amb el temps i per atzar un dia vaig trobar uns netejadors amb el fil d'aram molt fi i un pèl molt suau i ha sigut la millor solució que he trobat per a la neteja de les canyes. Ho vaig parlar amb alguns professors d'oboè i a ells també els va parèixer ideal per a la seua canya, per la qual cosa vaig decidir traure'l a la venda com els “neteja-canyes de doble llengüeta Bessó”. Es presenta en paquets de 20 bastonets. Jo els he utilitzat uns quants anys i els meus alumnes també, i no hem trencat cap canya a l'usar-los. Ha d'usar-se sempre en mullat, posant la canya i el netejador davall de l'aixeta, introduir-lo amb molta cura per l'orifici del tudell i traure'l amb precaució i subjectant la canya pels laterals com si volguérem obrir la canya o inclús obrint-la un poc perquè la force menys al passar, traguent-lo per la punta de la canya i mai en sentit contrari, cosa que trencaria la canya. Després d'usar-lo s'ha d'estrènyer amb els dits per a llevar el màxim d'aigua possible i guardar-lo, s'ha d'evitar el doblegar-lo per que si se li fan colzes pot trencar la canya. És una operació delicada però no massa arriscada. Jo netege la canya sempre abans d'eixir de casa i així quan arribe a l'actuació o a classe està neta i humida per a tocar.
Respecte de la durabilitat de les canyes vos diré que amb aquest procediment d'adobe, cura i neteja de la canya, a mi em duren anys, fins que un dia per desgràcia, un descuit o mal colp es trenca, i vos puc assegurar que és per a mi una gran desgràcia, per que sempre va millor una canya vella ja educada que una nova per bona que siga.
Un escrit de Bessó sobre les canyes
Açò de les canyes sempre és un problema, ho és pels professionals i ho és, sobre tot, pels aficionats. Tota la munió de xirimiters aficionats actuals té un mal coneixement d'això de les canyes producte del desconeixement dels seus mestres. En el fons el que desitgen tots, mestres i aficionats, és comprar una canya i que vaja a la primera. Açò gairebé mai no és possible. En els instruments d'una sola pala quasi ho han aconseguit amb maquinari molt precís i fent-ne de diferents mides que venen numerades. En els instruments de doble pala com el nostre, oboè, corn anglè, fagot, etc. açò no és possible. Les de fagot, que són més grans, normalment es venen fetes i el fagotista se les adoba a la seua manera. Els instrumentistes d'oboè, que són els més nombrosos, ho solucionen de dues maneres, les compren ja muntades en una tudell i se les adoben al seu gust, o compren unes pales ja fetes i rebaixades, se les munten, se les lliguen a un tudell i les acaben i les adoben al seu gust. Alguns, pocs, tenen una maquineta i es fan tot el procés. Pels oboistes venen a les botigues un joc per tot el procés d'adobar-se les canyes: fils de llautó, fil d'encordar, navalla, suport, etc. Però els mestres i sonadors aficionats segueixen encabotats a trobar canyes fetes que vagen a la primera. Açò és pràcticament impossible i el que cal és saber-se adobar les pròpies canyes. Us penge un document de Bessó que no us solucionarà tot el problema, però us ajudarà una mica.Ja podeu pensar que Bessó sap del que parla. (Com sempre açò no és per disminuïts. Ja sabeu que no m'interessen gens ni mica i per altra banda ells ho saben tot, ho han descobert tot, han processat l'ADN de les canyes, coneixen totes les seues varietats i no els cal cap informació de Bessó o meua. A més a més, la seua manera d'embocar i de sonar és d'una altra dimensió i aquestes informacions no són del seu interès)
La canya de la xirimita-dolçaina
La canya o llengüeta és un dels elements mes importants de la xirimita-dolçaina, de fet per molt bo que siga un xirimiter, si toca amb una canya que no funcione correctament o simplement que no siga la seua, no sonarà com podria sonar amb una bona canya o amb la que està acostumat a tocar.
Elecció del constructor
El primer seria l'elecció del constructor de la canya. Hui en dia hi ha uns quants constructors de canyes i, si fan i venen canyes, és evident que hi ha gent que toca amb elles, jo he tocat amb canyes de diferents constructors i amb totes he sonat crec que bé, així que no entraré en l'elecció del constructor, cada u que trie el que tinga mes a mà o el que li funcione millor.
Elecció de la canya
El següent pas seria triar la canya. Cal comprar unes quantes, mullar-les i amb el tudell posat intentar fer-les roncar, açò és, posant la canya en la boca, ficar-la quasi fins al fil, que falten dos o tres mil·límetres per a arribar a tocar amb els llavis el fil i anar bufant sense pressionar els llavis fins aconseguir que produïsca un so així com "rrrrrrr". A produir aquest so l'anomenem roncar la canya, quant mes clar ronque millor serà el seu so al posar-la en la xirimita-dolçaina.
A continuació la provarem amb la xirimita-dolçaina, i comprovarem que sonen les notes, és recomanable comprovar amb l'afinador que les notes estan el més afinades possible. Llavors, si va massa dura, jo recomanaria introduir una “ànima de canya”, que és una cosa semblant a una pua de bandúrria o de guitarra i que es pot comprar en qualsevol botiga d'instruments musicals (la que jo faig servir és per a canyes de fagot), d'aquesta manera podrem vore les dos pales de la canya separades per a anar rebaixant la canya amb una navaixa ben esmolada, rascant, no tallant, i sempre en el sentit des del fil cap a la punta i pels laterals, fins a aconseguir igualar les dos pal·les i llavors tornar a provar-la. Si segueix costant massa fer-la sonar, tornar a rebaixar un poc de cada u dels laterals de cada pala, sempre de la mateixa manera.
Adobar o educar la canya
Una vegada fet tot açò, la canya ja sona, hem aconseguit afinar-la i no ens costa massa fer-la sonar, ara ve el procés d'adobe o educació de la canya. Jo la canya la compare amb un xiquet nounat, si els primers anys rep una bona educació el xiquet serà una persona responsable, formal i respondrà bé en la seua vida, doncs la canya igual, si les primeres setmanes es toca amb atenció, intentant sempre afinar, fent notes llargues, intentant que el so siga potent i net, després la canya respondrà a eixa educació produint un bon so i una afinació acceptable, i si la canya es toca les primeres setmanes de qualsevol manera, sense mirar d'afinar i traure un bon so, eixa canya mai serà una bona canya. Moltes vegades m'ha passat el deixar la meua xirimita-dolçaina a algun alumne o conegut (que sabia jo que tocava la dolçaina, sinó no la deixe) i al provar-la dir-me: “ Home, amb eixa canya també toque jo bé”. Jo no solc ser massa meticulós en l'elecció de la canya, no prove deu o quinze per a quedar-me una, ara això si, en el procés d'educació o adobe de la canya, si que sóc exigent. Cal tindre en compte que en una posició de dits podem fer la nota que és, pujar-la o baixar-la mig to. Si bufem el mínim perquè sone, sense mirar l’afinador, el normal és que estiguem un poc baixos d'afinació, i l'afinació és molt important i més en el procés d’educació de la canya.
És inevitable que al tocar s'oprimisca un poc la canya, açò fa que la canya es tanque un poc, per la qual cosa entre cançó i cançó cal mirar l'obertura de la canya i si s'ha tancat massa, pressionant amb els dits en els laterals (sempre quant mes cap al fil millor) tornar a deixar la canya amb l'obertura ideal per a poder traure-li bon so. Les pales si les mirem per la punta han de tindre una forma arquejada, mai hem de consentir que arriben a estar planes.
La neteja de les canyes
Respecte del manteniment i durabilitat de les canyes vos diré que la neteja és molt important. Si la xirimita-dolçaina no la neteges per dins amb un escovilló o un drapet, al cap de dos o tres mesos té una capa de brutícia semblant al fang, i en la canya passa igual, la pols que hi ha en l'ambient s'apega a la canya per dins i acaba per perdre sonoritat i brillantor, si es neteja tota la canya pel seu interior millor.
Les canyes de doble llengüeta tradicionalment s'han netejat amb una ploma de pardal (de vegades de colom), però hui en dia és menys accessible i poc recomanable. Els oboistes i els dolçainers hem buscat alternatives a la ploma i s'han resolt de diferents maneres (que jo sàpia, igual hi ha d'altres), uns han utilitzat una agulla, introduint-la per la punta de la canya i rascant la junta de les pal·les per dins (jo considere que no és prou), altres la netegen amb una tarja o una carta, i altres vam optar per usar uns bastonets que es venen als estancs per a netejar les pipes de fumar, i els hem usat alguns anys, amb molta cura per que de vegades la canya es trencava i amb el que costa educar la canya que es trenque quan ja va bé és una tragèdia.
Amb el temps i per atzar un dia vaig trobar uns netejadors amb el fil d'aram molt fi i un pèl molt suau i ha sigut la millor solució que he trobat per a la neteja de les canyes. Ho vaig parlar amb alguns professors d'oboè i a ells també els va parèixer ideal per a la seua canya, per la qual cosa vaig decidir traure'l a la venda com els “neteja-canyes de doble llengüeta Bessó”. Es presenta en paquets de 20 bastonets. Jo els he utilitzat uns quants anys i els meus alumnes també, i no hem trencat cap canya a l'usar-los. Ha d'usar-se sempre en mullat, posant la canya i el netejador davall de l'aixeta, introduir-lo amb molta cura per l'orifici del tudell i traure'l amb precaució i subjectant la canya pels laterals com si volguérem obrir la canya o inclús obrint-la un poc perquè la force menys al passar, traguent-lo per la punta de la canya i mai en sentit contrari, cosa que trencaria la canya. Després d'usar-lo s'ha d'estrènyer amb els dits per a llevar el màxim d'aigua possible i guardar-lo, s'ha d'evitar el doblegar-lo per que si se li fan colzes pot trencar la canya. És una operació delicada però no massa arriscada. Jo netege la canya sempre abans d'eixir de casa i així quan arribe a l'actuació o a classe està neta i humida per a tocar.
Respecte de la durabilitat de les canyes vos diré que amb aquest procediment d'adobe, cura i neteja de la canya, a mi em duren anys, fins que un dia per desgràcia, un descuit o mal colp es trenca, i vos puc assegurar que és per a mi una gran desgràcia, per que sempre va millor una canya vella ja educada que una nova per bona que siga.
dimecres, 4 de febrer del 2009
Partitures per fer classe
Este dimarts 3 de febrer us he enviat als correus dels membres de la colla l'adreça d'una pàgina web on hem guardat totes les partitures que necessiteu per fer les classes de dolçaina amb Eliseu, (ara que la web que utilitzem normalment està més "inestable" que mai)
Quan entreu, voreu que les partitures estan classificades en carpetes per cursos, les podeu obrir i/o descarregar...Així que no teniu excusa per no estudiar.
Quan entreu, voreu que les partitures estan classificades en carpetes per cursos, les podeu obrir i/o descarregar...Així que no teniu excusa per no estudiar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)